|
|
El barraquisme, un fenomen urbà de primera magnitud a Barcelona des del
principi del segle XX fins gairebé els Jocs Olímpics, creà una vertadera "ciutat
informal" al costat dels nuclis antics, de l’Eixample i de les diverses formes de
creixement de la perifèria urbana. Aquesta ciutat informal s’estengué per la
muntanya de Montjuïc, pel front marítim, per alguns espais intersticials del mateix
Eixample i pels turons que envoltaven la ciutat.
Montjuïc, el Somorrostro o el Carmel esdevingueren noms mítics encara vius en
l’imaginari de la ciutat per la duresa de les condicions de vida dels seus habitants
i també perquè sovint es convertiren, en temps de creixement sense democràcia,
en banc de proves de moviments assistencials, socials i veïnals. Uns moviments
que en els anys seixanta i setanta es transferiren als grans polígons de l’extraradi,
on foren reallotjats la majoria dels seus habitants, que hagueren de lluitar de nou
per aconseguir uns equipaments i uns serveis que no arribaven. En aquest combat
durador per la ciutat i per la ciutadania es troba una de les claus del notable
pes dels moviments urbans en la transició a la democràcia.
Ben diferent fou l’ambient dels darrers nuclis barraquistes, en els anys vuitanta,
de caràcter molt més marginal i amb no poques barraques ocupades per famílies
provinents d’altres nuclis ja desallotjats: la gran precarietat social dels seus habitants,
i més en temps de crisi econòmica, obligà a una difícil cerca d’altres vies de
solució, no sempre satisfactòries.
L’estudi històric del fenomen pren relleu no sols a l’hora d’abordar la trajectòria
del segle XX a Barcelona i fer-ne balanç, sinó també a l’hora d’estudiar els
processos històrics de creixement urbà informal arreu del món. Ambdós aspectes
seran tractats a bastament en el programa de conferències i debats lligats a
l’exposició, a partir del mes d´octubre.
|
